Ser comptat, ser reconegut

PER ÀNGEL VÀZQUEZ VIU.

Al pati de l’escola sempre es feien equips per jugar a futbol o a bàsquet. Els dos nens o nenes que aquell dia feien de capità anaven dient en veu alta el nom dels companys de classe a qui triaven pel seu equip. Sempre hi havia un equip que aglutinava els més destres en aquell esport, i l’altre que quedava més fluixet. No cal dir que acostumaves a frisar per ser escollit entre els que tenien més probabilitat de guanyar aquell partit i que, per tant, un cop sonés el timbre que marcava el final del pati et portaria a la següent classe amb aquella aura de victòria. I després hi havia els tercers, aquells que mai eren escollits. Perquè no tenien tantes habilitats esportives, perquè eren les dianes del bullying escolar, perquè no eren dels “populars” o mil i una raons més.

Ara extrapolem-ho a l’edat adulta en els nostres municipis. Parlem de ciutadania. Parlem de drets. 

N'hi ha que tenim tots els drets reconeguts, som els que triaven abans per fer l’equip: som nascuts a Catalunya, blancs i a més a més homes cis. Després hi ha aquell grup a qui se li reconeixen alguns drets, potser nascuts aquí però racialitzats, o homes però no nascuts aquí, etc. I després hi ha els tercers a qui la societat i el sistema posen totes les traves possibles, a qui ni se’ls donava l’opció de participar en cap dels dos equips. I aquí falla la societat, però també l’administració. I falla molt quan incompleix les seves obligacions. És el cas que ens trobem en l’accés a l’empadronament de tants veïns i veïnes quan acaben d’arribar als municipis gironins i catalans. 

Els ajuntaments tenen l’obligació d’empadronar totes les persones que efectivament viuen en un municipi (Art. 15, de la llei  7/1985). Es garanteix de manera efectiva aquest dret en tots els casos? definitivament no. Arremanguem-nos tots (ens locals, classe política, tècnics de les administracions, entitats i ciutadania) per treballar en pro de la garantia de drets i la bona administració. Els ajuntaments han de deixar d’actuar com a capitans que discrecionalment decideixen qui volen que estiguin al seu equip i qui no, qui consta com a ciutadà del seu poble i qui no. 

Només així podrem superar aquest racisme institucional. O juguem totes... o punxem la pilota!

Àngel Vàzquez Viu és co-president de la Coordinadora d'ONG Solidàries.

Article publicat a El Punt Avui >>