Torre Pacheco: el racisme com a motor de l’explotació

PER KARIM SABNI: En referència a les caceres racistes desfermades a Torre Pacheco (Múrcia) per una agressió a un ancià, l'autor alerta que l’odi racial esdevé una eina política i econòmica.

El que passa aquests dies a Torre Pacheco és molt més que un conflicte puntual. Són caceres racistes en ple segle XXI. Persones perseguides i apallissades pel carrer, grups de Telegram que convoquen batudes i discursos polítics que ho legitimen o miren cap a una altra banda. Tot plegat, amb un objectiu clar: assenyalar un enemic intern i tapar les vergonyes d’un sistema econòmic que depèn d’explotar persones en condicions infrahumanes.

El pretext ha estat l’agressió brutal i encara no aclarida a un home gran. Un fet condemnable i tràgic que, lluny de ser investigat de manera seriosa i prudent, s’ha convertit en gasolina per al discurs de l’odi. Xarxes socials i grups d’extrema dreta han difós falsedats assenyalant els veïns migrants com a culpables. S’han organitzat patrulles, s’han amenaçat famílies senceres i s’ha instal·lat la por al barri. Mentrestant, dirigents polítics han evitat condemnar de forma clara la violència racista i han alimentat la idea que «la gent s’està cansant», blanquejant el feixisme a peu de carrer.

Però res d’això no és nou ni accidental. A Torre Pacheco, com a tants altres llocs, fa anys que el model agrícola es basa en mà d’obra migrant, sovint sense papers, vivint en condicions indignes, amb salaris miserables i jornades esgotadores. Empreses que han acumulat beneficis gràcies a una llei d’estrangeria que condemna a la clandestinitat i converteix persones en mà d’obra descartable.

Deshumanitzar un col·lectiu no és un error, és una estratègia. Si es diu que són «delinqüents» o «sospitosos», es legitima que visquin amagats, sense contracte, sense drets. Això abaratirà els costos laborals i farà créixer els marges de benefici. I no només afecta les persones migrants: és un mecanisme per rebaixar els salaris de tothom. Quan es tolera un segment de treballadors sense drets, es posa pressió a la baixa sobre tota la resta. És l’efecte papallona del racisme: divideix la classe treballadora i l’empobreix.

I aquí hi ha la clau que molts no volen veure: l’odi racial no és només un problema moral -que ja seria prou greu-, és una eina política i econòmica. Serveix per fragmentar, per trencar la solidaritat entre treballadores i per mantenir un model productiu que necessita mà d’obra barata i submisa.

Mentre això passa, les institucions reaccionen tard i malament. Incrementar la presència policial pot calmar els ànims a curt termini, però no resoldrà el problema de fons. Sense regularitzar la situació de milers de persones, sense garantir contractes dignes i habitatge, sense perseguir les empreses que construeixen el seu negoci sobre l’explotació, no hi haurà pau ni convivència real.

Cal una resposta política valenta. Cal posar nom al que passa: racisme organitzat i explotació capitalista. I cal assumir que la solució no és expulsar ni reprimir més, sinó garantir drets per a tothom. La regularització no és caritat, és justícia i també és l’única manera de protegir els drets de la resta de treballadors.

Com a societat tenim un repte: o combatem plegats aquesta lògica de l’odi i l’explotació, o ens condemnem a un futur de precarietat i violència creixent. La solidaritat no és només una qüestió ètica, és una necessitat de supervivència col·lectiva. Si permetem que deshumanitzin i persegueixin una part del nostre veïnat, tard o d’hora vindran per la resta.

Karim Sabni és membre de Social Project 4.0 i Girona Acull i director de Cooperativa Idària.

Article publicat a Diari de Girona>>