Un pacte que trontolla
PER CARLES SERRA COLL. L'article defensa que el pacte polític vigent trontolla, posant en dubte la seva solidesa més enllà dels titulars. S'argumenta que perquè un acord sigui realment efectiu cal que vagi acompanyat de recursos suficients, de voluntat política decidida i de compromís institucional ferm.
El nostre sistema polític es basa en l’anomenat contracte social. Això és, que la ciutadania accepta les lleis d’un estat i li cedeix una part dels seus ingressos a canvi que aquest la protegeixi i li garanteixi uns drets bàsics. Tanmateix, les diferents administracions que el formen –ministeris, governs autònoms, ajuntaments, etc.– no sempre tenen la capacitat d’arribar a tothom i a tot arreu per garantir el compromís adquirit. Per això, moltes vegades deleguen l’execució d’aquestes tasques en entitats socials, tot mantenint la titularitat de l’obligació. Solen ser associacions i fundacions arrelades al territori i, per tant, són coneixedores de la seva idiosincràsia i de les necessitats de la seva gent –quins avis viuen sols, a quina casa no poden bufar calent, on hi ha una persona amb discapacitat, etc.–.
En tractar-se d’unes obligacions que corresponen a l’estat, quan aquest les delega n’ha d’assumir el finançament –sense obviar que les mateixes entitats el poden completar amb quotes, patrocinis o donacions–. Com que es tracta de fons públics aquestes contractacions de serveis s’han de dur a terme de manera transparent i basant-se en unes lleis que les regulen. La manera més usual són les convocatòries de subvencions. Aquestes ofereixen tot un seguit de garanties a la ciutadania per evitar el frau i la malversació d’uns diners que provenen dels seus impostos. En primer lloc les entitats han de complir una sèrie de requisits per accedir-hi i, un cop realitzades les tasques que s’han finançat, s’ha de presentar a l’administració atorgant la documentació que acrediti que allò s’ha realitzat i que els diners s’han gastat correctament. En cas contrari es pot obligar l’entitat a retornar total o parcialment l’import concedit i, fins i tot, penalitzar-la privant-la de presentar a noves subvencions.
Tot i que l’objectiu principal de les entitats són les persones a qui atenen; sabedores de la importància de presentar projectes coherents i de justificar-los correctament en temps i forma, han incorporat també personal –o bé n’han contractat d’extern– que els faci aquests tràmits de manera eficient i eficaç.
Ara bé, en aquesta delegació d’obligacions una de les dues parts no està fent les coses de manera correcta. Així, situacions que només podem considerar com a anòmales, i fins i tot absurdes, han acabat essent habituals. El més lògic seria que les entitats poguessin actuar amb previsió, que abans de començar l’any sabessin què podran fer i de quant disposaran per fer-ho. Això no obstant, no és fins al març o abril que, «anant bé», s’obren les convocatòries per presentar projectes de durada anual, dels quals potser fins a l’octubre no sabran si se’ls n’hi concedeix finançament i quina quantitat. Aleshores què? Quina s’aventurarà el gener a contractar personal, comprar materials o llogar espais? I, si tenia una previsió d’activitats per dur a terme durant dotze mesos, les haurà de concentrar totes en dos o tres? No és estrany, doncs, fa que l’atenció empitjori o deixi de ser-hi.
Quan s’esdevenen aquestes males praxis, l’estat està trencant la seva part del pacte i, per tant, incomplint el seu deure de garantir els drets bàsics a la ciutadania. Aquesta situació no es pot perllongar més. Cal que les administracions actuïn ja per revertir-la i que les entitats gaudeixin d’una seguretat jurídica per tal de poder treballar sense les incerteses actuals, amb uns calendaris sincronitzats i un finançament que arribi quan toca. Tota la societat hi sortirà guanyant.
Carles Serra Coll, Associació ECCIT
