Una llengua compartida, una pertinença reconeguda

PER SALIMA EZ ZAARY ZAARI. L’autora defensa que el català, com a llengua de cohesió social, ha d’anar acompanyat del reconeixement de la pertinença de les persones nascudes o criades a Catalunya amb pares migrants. Per a ella, la sorpresa davant d’una persona racialitzada que parla català evidencia que encara hi ha prejudicis que condicionen qui és reconegut com a part del país. Així doncs, reivindica poder ser catalana amb tota la seva identitat, sense haver de justificar constantment el seu origen, i considera que una societat cohesionada ha de garantir tant l’accés a la llengua com el dret a sentir-se de casa.

El sentiment de pertinença es construeix al llarg de la vida, en els vincles que establim amb les persones, amb la llengua amb la qual ens comuniquem i amb els llocs on creixem. Té a veure amb sentir que formes part d’una comunitat i que hi pots ser amb tot el que ets, però també necessita una mirada compartida: reconèixer-te en un país i sentir que aquest país et reconeix. Per a moltes persones nascudes o criades a Catalunya amb pares migrants, aquestes dues experiències no sempre van juntes, perquè el lloc que sentim nostre des de petites, pot ser alhora, aquell on encara hem d’explicar per què hi pertanyem.

Soc una dona jove nascuda a Catalunya i filla de pares migrants, el català forma part de la meva vida quotidiana i és la llengua amb la qual penso, i la visc com la meva llengua, però quan algú se sorprèn que el parli, hi ha una incomoditat que pot conviure amb la bona intenció del comentari. Entenc el valor de celebrar que una llengua es comparteixi, però quan has nascut i crescut aquí, aquesta sorpresa també et recorda que la imatge que projectes no coincideix amb la imatge que encara s’espera d’una persona catalana. Així, un nom, un cognom o un hijab poden acabar pesant més que tota una vida al mateix lloc, sense que ningú et negui explícitament la pertinença perquè sentis que l’has de justificar. 

La defensa del català com a llengua de cohesió social conté una promesa que comparteixo, la de poder construir una vida en comú des d’orígens i històries diferents. I fer-la realitat demana garantir l’accés a la llengua i també revisar com ens relacionem amb les persones que la parlen. Quan ens adrecem en castellà a algú només pel seu aspecte, abans de sentir-lo parlar, anticipem una biografia que desconeixem, un gest quotidià que té conseqüències sobre les oportunitats d’ús del català i sobre el reconeixement de qui tenim davant. Aquí hi ha una qüestió que el debat lingüístic hauria d’incorporar, la continuïtat d’una llengua també depèn que les persones puguin sentir-la pròpia sense haver de justificar constantment el seu lloc dins la comunitat. I penso que la cohesió pren sentit en aquestes relacions concretes, quan la diversitat deixa de sorprendre’ns i passa a formar part de la nostra idea de normalitat.

Per a les filles i fills de famílies migrants, aquesta experiència sovint conviu amb l’expectativa d’haver d’explicar que estem ben integrats, una expressió que em costa aplicar a la meva vida. Ja que vaig néixer aquí i no recordo un moment en què Catalunya comencés a ser el meu país, perquè sempre ha sigut el meu país. Alhora, la història dels meus pares també és meva, amb els seus vincles, la seva llengua i tot el que m’han transmès, i poder sostenir aquestes pertinences sense haver de triar necessita espai i reconeixement. En canvi quan les persones racialitzades apareixem sempre vinculades a la migració, queda poc lloc per reconèixer-nos com a veïnes, professionals o joves amb veu pròpia. Participar plenament vol dir poder parlar del país, discrepar i contribuir a transformar-lo sense que cada intervenció es converteixi en una prova sobre el nostre origen. 

Per tant, reivindicar aquest lloc és expressar un vincle i la voluntat de cuidar-lo, i m’importa el futur del català perquè forma part del meu present, i vull que altres persones el puguin aprendre i fer seu amb temps, recursos i oportunitats reals, sense que el seu domini es converteixi en una mesura del dret a pertànyer, ja que una societat cohesionada també es reconeix en la capacitat que tenim d’acollir accents, trajectòries i maneres diverses de viure-la. Per això vull poder ser catalana amb tot el que soc, amb la història familiar, el nom, les conviccions i les contradiccions, i sentir que aquesta pertinença té un lloc assegurat, que no depèn de causar una bona impressió ni d’oferir sempre una explicació. Si parlar català em permet compartir una llengua amb el meu país, ser reconeguda com a part d’aquest país em permet habitar-lo plenament.