Vacances, futbol i drets en fora de joc

PER KARIM SABNI EL GARRAF. Mentre mig Europa discuteix si la generació de Lamine Yamal superarà la de Messi, ha entrat en vigor una de les reformes més importants dels últims anys: el nou Pacte Europeu de Migració i Asil. L'autor reflexiona sobre una pregunta incòmoda: què passa quan les fronteres es converteixen en espais on els drets i les garanties democràtiques es van reduint a poc a poc en nom de l’eficiència i la seguretat? No és només un debat sobre migració. És un debat sobre quin tipus d’Europa volem construir.

Hi ha decisions polítiques que ocupen portades durant setmanes. I n’hi ha d’altres que semblen dissenyades perquè passin desapercebudes entre les alineacions del Mundial, les reserves d’última hora i les primeres escapades de l’estiu.

Precisament aquests dies ha entrat en vigor el nou Pacte Europeu de Migració i Asil, una de les reformes més importants de la política migratòria europea de les últimes dècades. I, tanmateix, costa trobar-ne debat públic. Potser perquè les persones que més en patiran les conseqüències acostumen a tenir poca veu en els espais on es prenen les decisions.

Des de Brussel·les se’ns diu que el pacte aportarà més ordre, més coordinació i més eficiència. Paraules que sempre sonen bé. El problema és que darrere de cada concepte tècnic hi ha persones.

Quan es parla de procediments accelerats d’asil, es parla de persones que hauran d’explicar en pocs dies històries de guerra, persecució o violència. Quan es parla de controls reforçats a les fronteres, es parla de famílies atrapades durant setmanes en centres fronterers sense saber què passarà amb les seves vides. Quan es parla de retorns més àgils, es parla de persones que poden ser expulsades abans d’haver tingut una oportunitat real de defensar el seu cas.

Però el més preocupant no és només el que farà el pacte, sinó la lògica que consolida. La idea que les fronteres poden convertir-se en espais d’excepció. Espais on els drets continuen existint, però una mica menys. On les garanties continuen sent garanties, però una mica menys.

A poc a poc, Europa normalitza zones grises on allò que generaria un gran debat democràtic dins de qualsevol ciutat europea esdevé acceptable simplement perquè passa a la frontera i afecta persones que no formen part del nostre “nosaltres”. I aquí apareix la meva pregunta incòmoda: algú creu realment que aquestes excepcions es quedaran per sempre a les fronteres?

La història ens ensenya que els drets rarament desapareixen de cop. Ho fan gradualment. Sempre hi ha una justificació. Sempre hi ha una emergència. Sempre hi ha una excepció. I gairebé sempre comença afectant algú altre.

Però segurament aquesta vegada serà diferent. Segurament els mecanismes extraordinaris de control, els sistemes de vigilància i els espais amb menys garanties quedaran confinats exclusivament a les persones migrants. La història europea, com sabem, està plena d’exemples que demostren exactament el contrari.

El debat de fons no és només migratori. És profundament democràtic. Té a veure amb quin model d’Europa volem construir. Una Europa que converteix la mobilitat humana en un problema de seguretat o una Europa capaç de gestionar-la des dels drets, la dignitat i la responsabilitat compartida.

Mentre discutim si la generació de Lamine Yamal superarà la de Messi, o decidim on anirem de vacances aquest estiu, Europa acaba de redefinir una part important de les seves fronteres. Uns espais que la majoria de nosaltres travessarem alguna vegada al llarg de la vida, però que cada cop funcionen més com a laboratoris d'excepció, que com a portes d'entrada de drets.

Potser el veritable fora de joc d'aquest estiu no és als estadis. Potser és a les fronteres europees. Allà on cada vegada costa més distingir on acaba la gestió migratòria i on comença l'excepció democràtica.

Karim Sabni El Garraf, és membre de Social Project 4.0 i director d’Idària SCCL

Article publicat a Diari de Girona>>