Veneçuela: quan la força trepitja la sobirania

La nit del pas­sat 3 de gener, l’atac per­pe­trat per l’exèrcit dels Estats Units con­tra la sobi­ra­nia de Veneçuela ens va dei­xar estu­pe­fac­tes. O més aviat, hauríem de dir que ens va recor­dar un modus ope­randi que no és gens nou, i que és tota una advertència de la llarga tra­dició inter­ven­ci­o­nista dels Estats Units, al llarg de la història. Des de les inter­ven­ci­ons al Panamà, Xile i l’Argen­tina fins a l’Iraq i l’Afga­nis­tan, la política exte­rior nord-ame­ri­cana ha actuat rei­te­ra­da­ment al marge del dret inter­na­ci­o­nal sem­pre que els seus interes­sos econòmics, estratègics o geo­polítics han estat en joc. El patró es repe­teix amb una lògica pre­o­cu­pant: quan un poble deci­deix un camí propi que inco­moda les grans potències, la res­posta sovint arriba en forma de san­ci­ons, blo­que­jos o inter­ven­ci­ons mili­tars.

L’atac amb el qual el govern de Donald Trump va voler estrenar l’any a Veneçuela representa un exemple més d’agressió contra una nació sobirana. El bombardeig de Caracas i d’altres ciutats del país, així com el segrest del president Nicolás Maduro i de la seva dona, la diputada Cilia Flores, no poden ser llegits sinó com un intent d’imposar per la força un govern submís als interessos nord-americans, amb l’objectiu final manifestat sense embuts pel mateix Trump: controlar els recursos naturals veneçolans, el cobejat petroli.