Viure en família segons el compte corrent

PER MÒNICA CALDAS. La Llei d'Estrangeria i les diferències econòmiques accentuen les discriminacions de la població d'origen immigrat.

Fa tres anys que l’Anna se’n va anar a viure a un país de Llatinoamèrica. Allà va conèixer en Juan, qui des de fa un any és el seu marit. Fa uns dies que la parella ha tornat a Catalunya plena de projectes però malauradament les coses no han anat com esperaven. Han experimentat en la seva pròpia pell la incoherència de la normativa d’estrangeria: per a què en Juan pugui obtenir una autorització de residència com a marit de l’Anna, l’Administració li exigeix a aquesta que acrediti que disposa de mitjans econòmics suficients per a mantenir-lo. L’Anna és catalana i té nacionalitat espanyola però el seu marit no. Per estar junts i començar la seva vida familiar a Espanya, l’Anna ha d’aconseguir una feina o tenir més de 5.000 euros al banc. En Juan no pot buscar feina perquè no té autorització de residència i no podrà tenir una autorització de residència fins que ell o l’Anna treballin. El mateix li passa a en Mahmadou, un nen gambià de 9 anys que va ingressar legalment al país per a retrobar-se amb el seu pare de nacionalitat espanyola. Tampoc pot obtenir l’autorització de residència perquè amb el subsidi d’atur que cobra el seu pare no n’hi ha prou. L’Administració també els exigeix mitjans econòmics per tal que el nen pugui viure amb el seu pare a Espanya.

Aquestes històries no són excepcionals i posen de manifest la problemàtica que pateixen molts ciutadans espanyols que no poden viure al seu propi país amb els seus cònjuges o fills, simplement perquè aquests no tenen nacionalitat espanyola ni comunitària. Resulta increïble però és cert i està passant.

Tota aquesta situació es va iniciar el 2012, quan el govern va introduir uns criteris d’interpretació molt restrictius per regular la residència dels ciutadans comunitaris. A partir d’aleshores, tot comunitari que vulgués residir a Espanya havia d’acreditar disposar de mitjans econòmics per a la seva manutenció i la de la seva família, així com d’una assegurança privada per tal de no esdevenir una càrrega per als serveis socials de l’Estat. Fins aquí, aquestes mesures poden semblar justificables. És lògic que si un ciutadà alemany o francès vulgui residir a Espanya amb la seva família, se li exigeixi acreditar que té una feina o mitjans per a poder fer-ho. Però la interpretació es torna del tot perversa i il·lògica quan es tracta de familiars de ciutadans espanyols que resideixen a Espanya, el seu propi país, i als que no s’hauria d’aplicar cap condicionant.

En aquest sentit, ja es va pronunciar la mateixa Defensora del Poble, recomanant eliminar aquestes exigències (mitjans econòmics i assegurança mèdica) perquè vulneraven el dret al respecte a la vida privada i familiar contemplat a l’article 8 del Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans. Efectivament, s’està condicionant el dret i el deure de gaudir d’un projecte de vida en comú a la situació econòmica del ciutadà espanyol. Si per mala sort aquest ciutadà es troba a l’atur no tindrà dret a viure a Espanya acompanyat dels seus familiars directes, si aquests no són espanyols. La situació és encara més dramàtica en un context de crisi com l’actual. Aquesta pràctica implica el total trencament del principi d’igualtat de l’article 14 de la Constitució, segons el qual tots els ciutadans de l’Estat són iguals davant la llei sense que es pugui discriminar a ningú per cap circumstància, i molt menys per raons econòmiques.

Malgrat aquests arguments jurídics, a la pràctica, la situació continua igual, i són molts els ciutadans espanyols als quals se’ls priva del seu dret a viure en família només per trobar-se en una situació de vulnerabilitat econòmica. Ja se sap que amb els temps que corren, tenir feina és tenir-ho tot.

Mònica Caldas. Cap del programa immigració de Càritas-Girona i membre de la Taula de suport a Immigrants.

Publicat al Punt Avui