Voluntariat: ara i sempre necessari en la construcció de democràcies participatives

PER ÀNGEL VÀZQUEZ VIU. El teixit associatiu català, format per milers d’entitats arrelades al territori, és clau per a la participació ciutadana i la cohesió social.
Tot i la seva tasca essencial, sovint ha d’afrontar una burocràcia excessiva, manca de recursos i un qüestionament constant de la seva utilitat.

Segons les dades oficials del registre d’entitats del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya hi ha 72.426 associacions registrades. Sense existir un cens actualitzat que indiqui quantes estan actives, només que el 50% estiguin en funcionament (probablement estem parlant de percentatges més elevats) és un nombre molt rellevant pel que fa a representativitat i participació de les persones que en formen part, sense oblidar l’impacte de les accions que executen. És aquest teixit associatiu, amb una llarga trajectòria d’arrelament i pertinença al territori, que ha demostrat a través del seu treball durant dècades, que és fonamental en la construcció d’una societat més justa i participativa.

Des del teixit associatiu es dona veu a col·lectius sovint invisibilitzats, generant espais de debat i reflexió, treballant directament amb la ciutadania per garantir drets i oportunitats, cobrint les mancances d’un sistema públic que sovint arriba tard i malament. A més, cal destacar tota l’aportació en els àmbits de la cultura, del lleure, i de l’esport, que ens identifiquen com un territori dinàmic i plural. És aquest treball, sovint des del voluntariat, que s’ha convertit en una peça fonamental del nostre sistema democràtic: persones que actuen com agents de canvi, transformant realitats des d’un vessant humà i proper.

Però tot i el seu paper essencial en la dinamització de la vida comunitària i social, entitats i voluntariat han de fer front a tota una sèrie d’obstacles que condicionen el seu funcionament i la seva capacitat d’incidència i impacte de les seves accions. D’entre el llistat llarg d’obstacles, sobresurt l’exigència burocràtica imposada per les administracions públiques, que provoca un desviament de la dedicació a la tasca comunitària, que és la seva raó de ser. Una exigència fiscalitzadora, sovint desproporcionada, que contrasta amb la precarietat dels recursos que obtenen les associacions per poder subsistir i executar les seves accions.

Un altre entrebanc és el qüestionament constant de la seva feina, havent de justificar repetidament la seva utilitat davant de les administracions, mitjans de comunicació o part de la societat, un clima de sospita incomprensible, que en alguns casos pot arribar al malestar emocional de les persones voluntàries. I finalment, un dels obstacles més importants: la falta real d’espais de participació en la construcció de polítiques públiques i de governança compartida entre institucions i aquest teixit social que tant aporta. Tot i que moltes administracions proclamen la voluntat d’escoltar la societat civil, en la pràctica les entitats tenen dificultats per incidir en la presa de decisions. Les vies de participació són escasses, poc operatives o merament consultives, fet que limita la capacitat del teixit associatiu de traslladar la seva experiència al disseny de les respostes públiques. De tot plegat n’acaba sortint un escenari de precarietat, on el treball voluntari dut a terme des del compromís individual i col·lectiu no reflecteix el seu valor social ni l’impacte real de les seves accions.

Des del teixit associatiu reclamem a totes les institucions la necessitat urgent del reconeixement de la feina feta per milers de persones voluntàries com a eina de cohesió social, de foment de la participació ciutadana, de sensibilització i de transformació de les desigualtats i les problemàtiques socials a escala local i global. Treballar per a l’assoliment d’una democràcia participativa en la construcció de polítiques públiques, implica generar espais reals de cocreació amb una mirada oberta i una escolta activa vers l’expertesa i la trajectòria de les persones que dinamitzen el teixit associatiu del nostre país. Apropar les institucions al carrer no hauria de ser tan difícil. Ara més que mai, ens cal més confiança, més suport i més diàleg, per potenciar un voluntariat que, malgrat les dificultats continua sent un motor de cohesió i democràcia.

Àngel Vàzquez Viu és copresident de la Coordinadora d'ONG Solidàries
Article publicat a Social.cat >>