Per molt que intentem mirar cap a un altre costat, la catàstrofe que s'acosta (en unes quantes dècades com a molt) és inevitable. La vida serà diferent per a les generacions futures. Ho serà perquè les energies renovables (el desenvolupament de les quals és imprescindible) no podran substituir plenament a les procedents dels combustibles fòssils. Perquè els minerals necessaris per a sostenir el desenvolupament tecnològic s'estan esgotant. Perquè el canvi climàtic alterarà les composicions demogràfiques del planeta. I perquè el creixement de la població mundial té un límit.
És pràcticament segur que en el segle XXI la humanitat experimentarà un descens en la disponibilitat de materials i energia. Alguna cosa que ens submergirà en una crisi econòmica que conduirà inevitablement a una nova manera de viure. La qüestió és si aquesta caiguda es produirà de manera forçosa, en forma de col·lapse de l'actual model civilizatori, o si s'aconseguirà afrontar de manera voluntària i organitzada per a formar societats més equitatives i sostenibles.
I és aquí, davant aquesta disjuntiva, que s'alça el pensament decrecentista: decreixement o barbàrie, nosaltres triem.
