Sabem que estem vivint un període històric inèdit en la història de la humanitat: existeix un potencial nuclear suficient per destruir, diverses vegades, la vida al planeta. Aquesta amenaça real i objectiva no presenta signes d'extinció. Ans al contrari, l'augment de les inversions militars en contraposició amb les desigualtats socials existents, així com la progressiva militarització de les societats com a fet ja institucionalitzat, determinen no només les relacions entre els estats sinó també la seva pròpia política interior.
Els recursos naturals i el medi ambient, les relacions que hi manté l'home i les pròpies relacions humanes no presenten pas un panorama gaire esperençador per continuar amb l'actual estat de coses. Paradoxalment convivim amb una opinió de repulsa generalitzada envers tota mena de situacions opresivoviolentes, mentre que la pròpia violència es presentar diàriament al conjunt de la població com la forma habitual i definitiva d'actuació i resolució de conflictes.
