Des del Tractat de Westfàlia (1648), la Mediació forma part de la diplomàcia, com a mitjà d'arranjament de controvèrsies. A diferència d'altres mitjans jurisdiccionals, i igual que en altres àmbits de mediació, els qui recorren a ella conserven la seva llibertat d'acció i de decisió quant a la solució final del conflicte.
També, i a diferència dels escenaris en què es desemboliquen altres àmbits de mediació, es caracteritza per ser multiparte, multidisciplinària i sol realitzar-se en diversos nivells -“multitrack”- permetent diferents abordatges i enfocaments del conflicte.
La Carta de les Nacions Unides la recull com a mitjà per a l'arranjament pacífic de controvèrsies en els articles 2.3 i 33.1, dins del Capítol VI, en vigor des de 1945. No obstant això, de poc servirà el recurs a aquests protocols i procediments ADR si després d'aconseguir acords de compromís aquests no aconsegueixen consolidar-se sobre el terreny amb la intervenció de mediadors de nivell mitjà i mediadors locals, bons coneixedors de la realitat del seu entorn, que puguin ser auxiliats en el seu treball per mediadors externs, la neutralitat dels quals difícilment pugui ser qüestionada, i que aportin la perspectiva del seu distanciament imparcial, com a estratègia pacífica i socialment equitativa que faciliti la inclusió de les víctimes col·laterals i supervivents.
