Àngeles Infante i Ernesto Banderas, de Projecte Eurisca: «La infància no només percep la problemàtica de l’habitatge, sinó que té molt a dir-hi»

El Projecte Eurisca crea experiències d'art interactiu per comunicar idees complexes a tothom, amb especial atenció a infants i adolescents. Reivindiquen la curiositat, el joc, la imaginació i el dret a somiar de tothom, especialment en aquells contextos més vulnerables, on es prioritza cobrir les necessitats bàsiques. Aquest cap de setmana han posat en marxa el projecte Refugis Imaginaris al Museu d'Art de Girona, una instal.lació que encara sou a temps de visitar.

Aquest cap de setmana més de 100 persones , han passat per la vostra proposta artística i d’acció. Quines conclusions en podeu extreure de les demandes i inquietuds de la ciutadania envers un tema com l’habitatge?

Ángeles Infante: La gran conclusió és que l’habitatge no és un tema aliè a ningú: és important i indispensable per a tothom, i està clarament en crisi. A més, els somnis que la gent expressava no eren irrealitzables: en la seva majoria parlaven de la necessitat de viure en contacte amb la natura.
La veritat és que estem molt contentes del resultat i de la motivació de la gent que va participar en la creació de la instal·lació. Més de cent persones hi van deixar la seva empremta parlant sobre l’habitatge dins l’estructura que vam construir amb més de dues-centes caixes de maduixes reciclades, pensada per dialogar amb el Saló del Tron i els seus retaules.
Una cosa molt bonica a destacar és que era una invitació oberta a tothom, de totes les edats. Hi havia moments en què compartien taula joves, gent gran i criatures amb els seus pares, reflexionant junts sobre l’habitatge. Primer havien de respondre la pregunta “Com somies habitar?” i després a “Com habitem realment?” A la primera pregunta, el més interessant va ser que gairebé ningú feia servir símbols urbans icònics. La majoria dels participants pensava en arbres, natura, animals i una casa senzilla on viure. Tant infants com adults coincidien, i les paraules que més es repetien van ser futur, arrels i somni.
En canvi, quan es preguntava com habitem realment, les paraules més utilitzades van ser, de llarg, resistir, es lloga, desnonament i pareu. Les imatges que més apareixien eren ciclistes repetits, el símbol de prohibit i cossos recollits al costat de bosses d’escombraries.
La gent també podia escriure un missatge junt a la seva composició, i aquí els comentaris encara van ser més contundents: “Volem deixar de sobreviure per començar a viure”, “Som persones, no números”, “Tenim els mateixos drets? Som tots iguals?”
Per a nosaltres, va ser clau integrar-hi els infants. Creiem que és important obrir espais perquè s'expressin sobre el lloc que habiten, i ens va emocionar veure que costava distingir quines peces havien fet els nens i quines els adults. La instal·lació va posar en un mateix pla els somnis i les demandes de totes les edats, sexes i orígens

Vosaltres ja teníeu algunes conclusions prèvies a l’acció que heu pogut confirmat, o pel contrari, us ha sorprès el que heu vist?

Ernesto Banderas: Ja intuïem que hi havia un descontentament general amb la manera com habitem. És una cosa que es nota en el dia a dia. El que més ens va sorprendre, però, va ser la força amb què la gent va voler participar i expressar-se: hi havia una necessitat real de parlar del tema.
La gent es prenia el seu temps per triar les estampes, pensar bé la composició i comentar-ho entre ells. Fins i tot, quan els convidàvem a participar, molts reaccionaven de seguida dient coses com “Uf, hi ha molt a dir” o “Podríem estar tot el dia parlant-ne”.

També ens va cridar molt l’atenció la veu dels infants. Tot i que van escriure menys que els adults, van fer denúncies molt potents a través dels dibuixos: escombraries, excés de carreteres i fins i tot armes. Això ens va recordar que la infància no només percep aquestes problemàtiques, sinó que té molt a dir-hi.

A Girona, on heu fet la instal·lació, actualment l’habitatge és un problema greu. Com pot l’art cooperatiu convertir-se en una eina de denúncia o de resistència davant la mercantilització de l’habitatge?

A.I: L’art col·laboratiu és una eina molt potent perquè permet expressar-se de manera anònima i en igualtat de condicions. En aquesta instal·lació van ser moltes les veus que, a través de l’expressió visual, van crear un espai de denúncia col·lectiva. No només hi van compartir la realitat que viuen, sinó que també hi van plasmar els seus somnis i desitjos, en contrast amb aquesta realitat.
D’aquesta manera, l’art col·laboratiu transforma allò íntim en comú, convertint preocupacions individuals en un imaginari col·lectiu que fa visible la crisi de l’habitatge. És una manera de resistir la mercantilització d’un dret tan bàsic com el d’un habitatge digne.

Per què heu escollit la tècnica d’estampació de fusta com a mitjà per imaginar nous espais i realitats d’habitatge?

E.B: Vam triar l’estampació en fusta perquè és una tècnica que democratitza l’expressió: no importa l’edat, l’habilitat o l’experiència prèvia, tothom pot parlar amb el mateix llenguatge visual. Tant se val l’edat, el gènere o l’origen, totes les persones es poden expressar amb les mateixes eines, eliminant diferències i situant totes les veus en un mateix pla d’igualtat.
Des del principi volíem que l’obra no depengués dels talents individuals, sinó que fos un exercici col·lectiu on l’important fossin les decisions: quines peces escollir, quins símbols utilitzar, quins missatges aportar al retaule comú. D’aquesta manera, la instal·lació es converteix en un mosaic homogeni on cada estampa és única, però on totes juntes conformen un imaginari col·lectiu.

Després del pas pel Museu d’Art de Girona, per on més teniu previst moure aquest muntatge?

A.I: L’obra romandrà uns dies més al Saló del Tron del Museu d’Art de Girona, oberta a noves aportacions. Convidem tothom a visitar-la, recórrer-la i sumar-hi el seu propi retaule a aquest imaginari col·lectiu que creix dia rere dia. Al mateix temps, estem buscant activament nous espais, tant a Girona com en altres ciutats. El nostre objectiu és continuar recollint testimonis i mirades diverses sobre l’habitatge, ampliant aquest arxiu viu de somnis, denúncies i desitjos. Volem que l’obra mostri la magnitud del tema, tant en l’àmbit col·lectiu, com a escultura viva construïda entre totes, com en l’individual, quan ens aturem davant de cada composició i de la veu de cada participant.

A banda de Refugis Imaginaris, sou també els creadors de l’exposicó Reflex, que amb la Coordinadora i la Diputació volta pel territori gironí, sensibilitzant sobre la nostra petjada hídrica. Teniu altres projectes en marxa?

E.B: Sí, actualment estem desenvolupant diversos projectes interactius i col·laboratius. Alguns d’ells ja formen part de la nostra oferta de recursos educatius. Un exemple és Pioneres de l’art a Girona, un dispositiu creat juntament amb el Bòlit i gràcies a la recerca de Saray Espinosa, que convida a conèixer la vida i l’obra de quinze artistes dones de la comarca. Aquesta proposta vol trencar amb la tradició masclista que històricament només ha mostrat referents masculins a les aules, oferint a nenes i nens la possibilitat de créixer amb referents femenins propers i significatius. 
L’altre recurs és El Fil Vermell, que en aquest moment presentem en format de taller. A través d’aquesta dinàmica recollim informació i testimonis que alimenten un projecte més gran en desenvolupament: una instal·lació interactiva que donarà un espai físic a la menstruació. El taller convida persones de totes les edats a reflexionar i aprendre sobre la menstruació mitjançant el joc i les experiències reals de persones menstruants, tant a nivell local com internacional.
I paral·lelament, estem treballant activament en altres projectes que aborden temes com la neurodivergència, la igualtat, la importància del joc en contextos de guerra i la identitat urbana infantil, posant especial atenció en la mirada dels infants migrants.
Més enllà de cada iniciativa concreta, la nostra tasca més important és la creació d’un arxiu digital obert que permeti que tots aquests projectes es puguin replicar de manera gratuïta arreu del món, especialment en contextos amb menys recursos. Per això utilitzem materials reciclats i assequibles, i estem desenvolupant una plataforma web amb plànols, guies i vídeos, alhora que generem xarxes amb escoles i centres culturals a l’Àsia i a Llatinoamèrica. Tot, amb l’objectiu de despertar la curiositat i que somiar i expressar-se no sigui mai un luxe, sinó un dret a l’abast de tothom.