Educadores i educadors de carrer : de l'opció ideològica a l'opció tecnicometodològica IND

Són diversos els motius que ens han fet plantejar la necessitat de recuperar, sistematitzar i difondre un estil de treball que un bon nombre d’educadors i educadores de carrer porten aplicant des de fa temps. Parlar, a aquestes alçades, d’educar al carrer pot semblar un anacronisme quan en els àmbits professionals i acadèmics ja fa temps que circulen conceptes com educació social, educació en medi obert, educadors de la primària, etc. que han desplaçat el de l’educador de carrer. En som conscients i ho fem amb la intenció de recuperar no només velles paraules, sinó velles pràctiques associades a l’educació de carrer. Per una banda, constatem, sobretot quan parlem amb educadors socials dels equips de les Unitats Bàsiques d’Atenció Social Primària (UBASP), un distanciament progressiu entre l’objectiu últim del treball de l’educador social, que hauria de ser el treball educatiu amb els adolescents (o amb les persones objecte de la seva intervenció siguin adolescents o no), i l’encàrrec institucional que rep, i que barreja les nocions de control, contenció o assistència amb les d’educació i promoció social. La pràctica del treball ha anat erosionant un estil d’intervenció educativa que tradicionalment s’havia basat en la proximitat, la confiança, l’acompanyament, la dinamització, el treball en xarxa i la dinàmica de grup.

Pràctiques que sovint no encaixaven en contextos laborals massa rígids i “burocratitzats”, o en professionals “de despatx” massa “funcionaritzats” i que, a més, corresponien a un estil de treball força intuïtiu o allunyat de reflexions teòriques i, per tant, tampoc encaixaven entre aquells educadors més “acadèmics”.